El debat territorial a Espanya mostra símptomes d’estancament, en el qual les velles retòriques no resulten ja satisfactòries per reflectir les problemàtiques que afronta la societat espanyola i la seua articulació territorial. La realitat autonòmica ha mostrat durant les dècades precedents que la política espanyola era capaç de trobar fórmules i ajustos institucionals altament sofisticats per respondre a molts dels seus reptes.
Però la força de la inèrcia autonòmica s’ha desgastat davant les noves realitats i les velles contradiccions no resoltes: la centralització dels fluxos socioeconòmic al voltant de Madrid, la despoblació, les asimetries, l’evolució de les demandes de reconeixements, la resiliència d’algunes ciutats intermèdies … En aquest context, el desafiament de l’independentisme català o el bloqueig de la reforma autonòmica són detonants visibles de dinàmiques més profundes.
Davant aquesta situació, Espanya -el Estat i la societat- tenen l’oportunitat de redefinir les preguntes i replantejar les respostes tradicionals. S’imposa la necessitat de passar d’un model radial a una concepció de país en forma de malla, en la qual la multilateralitat es construeixi sobre una clarificació de drets i obligacions. El monopoli de l’eix Madrid-Barcelona en la conversa espanyola ha de donar pas a una expressió més plural, la qual emet l’Espanya polifònica des dels seus múltiples nodes territorials.
Per això resulta necessari superar alguns obstacles que impedeixen avançar cap a aquesta concepció més plural i equilibrada de les oportunitats de la ciutadania, amb independències d’on estigui ubicada territorialment. ara això, hem de buscar noves fórmules institucionals que permetin canalitzar les veus que compten avui a l’Espanya real, ajustant-se millora aquesta visió en forma de xarxa o malla del nostre substrat polític.
En aquest seminari reflexionarem sobre tots aquests temes mitjançant l’expressió de veus emeses des dels diversos àmbits que conformen la malla territorial de l’Espanya polifònica.